-
Comentaris Recents
-
Arxius
- Desembre 2009 (50)
- Novembre 2009 (59)
- Octubre 2009 (61)
- Setembre 2009 (73)
- Agost 2009 (57)
- Juliol 2009 (41)
- Juny 2009 (46)
- Maig 2009 (27)
- Abril 2009 (27)
- Març 2009 (34)
- Febrer 2009 (18)
- Gener 2009 (8)
-
Categories
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris
Taaaan, chan chan, tan cha chán, tan cha chán.
Chan chan chan, taaan tachán, tan ta chán…
Collons, ja me l’has enganchada…
Es el que tenen les bandes sonores del Sr.Williams, que son com el xikilikuatre, se t’enganxen amb massa facilitat….
)
(vejam si ara aconsegueixo picar-te, Txap
Sr. Goldsmith, t’enyorem! En pau descansis!
No és fàcil picar-me en aquests temes. La capacitat enganxifosa d’una melodia és una característica completament independent que sigui bona o dolenta. Així que la comparació amb el chiquilicuatre és invàlida.
PD: Un apunt més, el chiquilicuatre és deliberadament dolenta, deliberadament paròdica d’un horror musical anomenat reaggetón, i això, contradictòriament, la fa menys dolenta.
¡Ah! Jo també enyoro el Sr. Goldsmith, que una cosa no treu l’altra.
XD … Que no es pica diu …. XD
No sé si em pico, però si converteixes els meus intents de discussions en monòlegs, li explicaré tot a les meves plantes i tú et quedes amb les ganes…