Pàgina d'inici > Afers interiors, Xurumbels > Mi hijo si me hace caso

Mi hijo si me hace caso

Aquest post és una mica diferent. Està obviament dedicat al ja famosíssim post del Sr. Txap: “Mis hijos no me hacen caso“. Amb ell intento donar-te el meu punt de vista, esperant que et pugui ser d’ajuda, o que com a mínim pugui contrastar amb tota aquesta colla de papanates que van comentant el teu assaig.

Donades les ingents aportacions que hi està fent la gent, i que la meva, a part de quedar diluida, es veuria despreciada per l’audiència bàsica d’en Txap (tal i com he observat repetides vegades), he cregut convenient fer un post aquí, tostont, de text llarguet i pesat. Si, ara parlaré de xurumbels i de Nannies. Quedeu avisats

Consideracions prèvies

Val a dir que jo només tinc un èsser viu en la meva descendència, i serà així definitivament (o no se fer nusos de doble vaga ni utiltizar el soldador d’estany). Tot i així, he pogut aplicar moltes de les tècniques que aqui comentaré en grups descontrolats de cusins que es consideren gairebé germans, i puc assegurar que han funcionat sempre i quan cap més adult s’ha posat pel mig. Si, si , no es pot comparar, però un fill únic pot patir de problemes similars en contexts com l’egoisme, la mamitis aguda, la tonteria de l’avorriment i el fastigueig de la soledat nen-nino, i un egocentrisme que faria tremolar a la mateixa inquisició.

He tingut un pare estricte, per afable. Dur, però instructor. Odiós i venerable. La meva parella més o menys també. Teniem molt clar com havíem de ser amb els nostres fills ja que teniem un model a seguir precís. I amb això cal ser un bon enginyer: si funciona, no ho toquis.

Super Nanny

La recerca i desesperació personal del Sr.Txap, juntament amb l’audiència que han rebut les seves reflexions, no fan res mes que corroborar les audiències de la super Nanny. I aquestes es separen en dos tipus. Aquelles de la gent realment desesperada que cerca solucions i les d’aquelles famílies estúpides que s’ho miren per morbo pensant que a ells això no els li passa.

Personalment sempre ho he trobat idiota tot plegat. De petit em volien fer anar al psicòleg. Després de llegir algun llibre (no hi havia Internet llavors, jovenets) vaig arribar a la conclusió que no hi havia humà al món (animal possiblement si) que em pogués tunejar el cervell, i que si tenia algun problema l’havia de solucionar jo mateix. No estic desprestigiant la postura del Sr.Txap i la resta, deu m’en guardi. Només estic sentant les bases per poder entendre els motius de les meves decisions. Tothom demana ajuda quan ho creu convenient, i si algún tarat com jo decideix anar de Sr.Norris per la vida, es mereix tots els pals que pugui rebre.

Siguem sincers, el tema dels gomets és esperpèntic. Val, d’acord, és un mètode. Però jo el trobo esperpèntic. A continuació us explicaré algunes de les tècniques que he emprat des de que el paràsit de la meva parella va decidir abandonar l’hoste.

Tècniques

Tot va començar amb una aplicació estricte i severa del mètode Estivill des de que tenia 4 mesos. Ara direu que estic seguint mètodes de psicòleg. Certament no vaig gosar a passar-me amb els meus experiments a tant curta edat. Ja hi hauria temps per jugar als megalòmans. I vaig tenir sort, perque va sotir prou be. El resultat de tot plegat fou un nivell de relax en la somnolència bastant important. Oh Sant Estivill ….

Això va marcar un fet. Em sabia greu haver apretat la criatura de ben petita, pero el resultat era satisfactori. Ergo, funciona. Canya doncs.

A continuació algunes tècniques usades actualment i que he ideat jo mateix, tot i pel que he observat en el temps coincideixen amb les usades per altres pares. Deu ser el sentit comú:

Comptar:  Fulminant, categòrica, no falla, absolutament perfecta i espatarrant. Es basa en començar a comptar enrera o endavant. Primer es menciona una xifra màxima, i després es va avançant. Per exemple el meu favorit, el 5. Al dir el 1, el nen para l’orella, però no actua. Al dir el 2, el nen es posa les piles, sap que va de debó. Al dir el 3, el nen ja corre (a rentar-se les dents, posar-se el pijama, etc.). Al dir el 4, apliques pressió i estrés.  Això desespera la criatura i el fa lluitar per assolir l’objectiu. Perque no sap què passarà quan arribis al 5. I la idea es que no hi arribis mai. Obviament, cal ajustar l’escala en funció del objectiu, la distància a recòrrer, dificultat, etc.

Les escombraries: Ídem a l’anterior pel que fa a efectivitat. Es mana recollir les joguines i endreçar. Si no es realitza es marxa a la cuina, s’agafa el cubell de les escombraries i et plantes al lloc del delicte amb una clara intenció de fer neteja “real”. Ni en Goku es mou tant ràpid.

Monstres: Alerta amb aquest. Serveix per anar a dormir a l’hora. Si no esta dormint a les tant en punt, venen èssers. Però amb compte. No volem que es pixi al llit ni crear traumes. Els monstres són follets que passen pel carrer a veure els nens que no dormen, i si n’hi ha algun de despert els fan pessigolles als peus durant molta i molta estona.

TV: El tema TV és molt fàcil. T’aixeques i l’apagues. Al tercer avís. I llavors t’en vas a fer el cigarret al balcó mentre sents xisclets a la llunyania tot anunciant la vinguda dels genets de l’Apocalipsi.

Clan TV / Club Disney / Youtube : Quan porta masses hores/dies davant del navegador, obres el gestor de descàrregues del teu ordinador i deixes l’ample de banda de baixada i de pujada al màxim. La LAN quedarà gràcilment col·lapsada. Per explicacions infantils sobre el succeït, les clàssiques de Windows, que es ben sofert per aquestes coses.

Menjar: Les solucions clàssiques son les amenaces sense postres. Cal ser estricte amb això, i controlar més a la parella que no al propi fill. La meva mare em guardava el menjar per berenar quan jo era petit. Les mongetes per berenar foren un trauma que explica el que guardo al soterrani. Crec que cal ser insistent amb el tema postres. I si no funciona, l’Armageddon: a menjar al WC. Una tècnica vista (però no soferta) al meu pare quan l’aplicava al meu germà. Impressionant. Victoria assegurada.

Rebecaries: Has d’atacar directament al seu orgull. Un bon cas seria el confinament social i moral. Si tothom està al menjador i es fa una rebecaria (aquells moments perricides), se li diu fermament que foti el camp del menjador. El deixes al passadís, i tanques la porta. La humiliació ha encetat moltes guerres. Un dia aquesta tècnica em va fallar. Va resultar que estava poseida (si, es una nena, que costa molt ser ambigu). Per sort no hi havia crucifixos a prop. La vaig tancar a la seva habitació, amb un munt de joguines que levitaven i sortien volant per algúna força desbocada. Com que no podia evitar que sortís de l’habitació, vaig tancar la porta i la vaig aguantar així durant 15 minuts. Crits, plors, cosses, cops de puny, sorolls guturals que no eren d’eixe món… i al final, la calma. Mai més ho he hagut de fer.

Tinc altres tècniques menors que ja no exposo, altrament no acabaríem mai. Un darrer consell. Educa als teus fills com et surti dels collons, i oblida’t de totes les tonteries de la psicologia infantil sobre el seu benestar emocional. Molt de sentit comú i empatia cap als teus fills, que per això ets el seu pare. Mira-te’ls als ulls, posa’t en la seva pell, i entent-los. La resta són onanismes mentals per omplir llibres. Mira’m a mi, amb el pare que vaig tenir (que tinc, diria, ara no ho se, pare, si llegeixes això pots enviar-me un correu? ara no se si ja ets al casino dels muts) i he sortit una persona excel·lent. I si no pregunteu-li a ma mare… pera…. Mamaaaaaa….. a on coi deu ser… si no és a la cuina i no esta estenent roba….a on més pot estar una dona …  ai, calla, que l’he deixada al soterrani….

Advertisements
  1. Juliol 3, 2012 a les 1:46 am

    Eps, demà et llegeixo això sense falta. Ara no, que estic mort de son i porto una estona veient com piula el real-time google analytics gràcies a la meva entrada ha estat portada al menéame dels collons.

    • Juliol 3, 2012 a les 1:52 am

      Vanidós. Vanidós i mil vegades vanidós.

  2. Juliol 3, 2012 a les 11:13 am

    No et pensis que les teves tècniques són tan diferents de les que faig servir jo. Només hi ha dues que jo no faig servir: l’Estivill quan eren petits i el tema dels monstres. La resta és quasi igual, però això no vol dir que no siguin desesperants. En realitat m’agrada llegir que ets un pare més normal del que pots aparentar.

    PD: He vingut a llegir això abans que tots els comentaris que m’estan fent a l’entrada de menéame i a la meva del bloc. Ja pots estar content.

    • Juliol 3, 2012 a les 11:25 am

      Així, si tot i aplicar aquestes tècniques no et funcionen, només em queda la sospita de la perseverància. Quan castigo ho faig de forma implacable, sense concessions i categòricament. Quan ho fa la seva mare, se li pixa a la boca donat que sap que no existeix fermesa en els seus actes. El resultat es que amb una mirada, o un lleuger increment de volum de veu, la criatura rep una interrupció al processador i reacciona, ja que coneix de sobres el seu resultat.
      Un altre factor important és la longitud de les frases. Han de ser curtes, contundents i simples.
      No dista gaire educar un gos d’un nen. Al final l’objectiu és que amb una sola mirada, gest o paraula, el nen/gos reaccioni com tu vols. I qui digui que això és cruel, s’enganya. El nostre paper és d’educadors i qualsevol altra cosa només fa que mermar el creixement de la criatura.

      Una darrera tècnica. “Si no fas/menges/pares/…. et faig una foto i la penjo a internet perque la vegi tothom”. Mai m’ha fallat.

  3. Juliol 3, 2012 a les 11:29 am

    mussoltrek :

    Una darrera tècnica. “Si no fas/menges/pares/…. et faig una foto i la penjo a internet perque la vegi tothom”. Mai m’ha fallat.

    Això també m’ho fas a mi. No sé què pensar.

    • Juliol 3, 2012 a les 11:30 am

      No s’entengui l’anterior comentari en sentit sexual, perfavort.

  4. Juliol 3, 2012 a les 11:43 am

    No anava a comentar sobre l’assumpte, per l’evident motiu que no sóc mare, ni tan sols m’he hagut de cuidar de nens gaire estona. Però m’han saltat les alarmes quan el Mussolet ha dit que no dista gaire d’educar un gos. De veritat? Si de cas, tot això que tinc guanyat. La Boira fa tot el que li dic. Si està estirada en un lloc del sofà que m’interessa a mi, li dic, com qui parla amb una persona, que si no li va bé estirar-se més enllà, i li assenyalo el lloc. I hi va. És súper obedient i té unes rutines diàries exageradament marcades. També cal dir que segons en baggins, té algun comportament compulsiu, però això ho explicarem dient que els gossos s’assemblen als amos.

    La gràcia està en que mai he fet res per educar-la ni per ensenyar-li res (apart del tema pipis i caques fora de casa), cosa que em fa pensar que o bé seria una mare fantàstica, o bé no pot ser que en el fons sigui el mateix.

    • Juliol 3, 2012 a les 11:55 am

      O be tens una bèstia/alfombreta que dista de ser un gos de debó

  5. Juliol 3, 2012 a les 3:41 pm

    Apreciacions:
    – Com ho fas per canviar la configuració dels internets sense que el nen associi que toques l’ordinador amb que s’acaba la diversió?
    – Potser el tema de posar les sobres per berenar no va ser tan bona idea, i per això ara ets així. Amb mí no ho va fer, la nostra mare, i he sortit ben maco.
    – Qui digui que educar un nen no és com educar un gos menteix com un bellac. Ambdúes espècies criem els nostres fills fins a l’emancipació, som animals socials, jeràrquics i territorials. Un cadell sempre tendeix a abarcar tant de territori i privilegis com li és possible, fins que els altres individus li delimiten el camp d’acció, exactament igual que un nen. Fixem-nos que el mussol en pocs casos aplica càstics, i quan els aplica, són contundents i precisos, igual com els apliquem a un cadell.

    Finalment, mussol, tú que ets tan maco i tan bon pare i tens una xurumbel·la tan ben educada (no faig conya), ens pots explicar una mica com apliques els premis a les bones conductes?

    • Juliol 3, 2012 a les 4:24 pm

      Et responc per parts:
      – No canvio res. Simplement arranco el programa de torrents de torn i li dic que comenci a baixar-ho tot de cop i a tota hòstia. El sistema es col·lapsa totalment, igual que la xarxa domèstica. Òbviament cal tenir un router cutre com el que jo tinc de Jazztel.
      – Defineix “maco”
      – Estem d’acord per sobre de les nostres possibilitats i amb il·lusió

      La darrera pregunta és la més encertada de totes, i crec que hauria d’haver inclós un apartat en l ‘explicació original. No aplico premis si no existeix una motivació incentivadora. Si es comporta be, doncs perfecte, no hi ha bronques ni mal rotllos. La nena només té que jugar, divertir-se, descobrir i procurar no fer emprenyar al seu pare, que resulta ser per aquelles casualitats de la vida una coincidència amb el que te que fer per ser una nena ben educada, com tu dius. Òbviament, en determinades circumstàncies cal aplicar premis, sobretot en aquelles a on la criatura demostra que hi té més dificultat. Però només la primera vegada. Un cop a adquirides les noves funcionalitats la resta segueix igual. O es que els adults no ens moguem per incentius? Per exemple, sabeu perquè a l’hivern fa fred? Doncs per la supervivència de l’espècie. Si sempre fes caloreta només hi haurien polvos d’estiu amb desconegudes. Però l’hivern és llarg, i el mascle vol el llit calentet, els calçotets planxats i el menjar a taula. De retruc, i com aquell que no vol la cosa, els humans es reprodueixen. I si no us ho creieu, fixeu-vos amb Mercuri. Ni una ànima.

      • Juliol 3, 2012 a les 5:06 pm

        Sobre aquest últim punt, m’agradaria aportar la meva experiència com a nena/adolescent (no fa pas tant :P).

        Fins a arribar al batxillerat, jo treia sempre excel·lents en totes les assignatures. És a dir, totes menys gimnàstica. Sí era molt repel·lent, ja llavors. Quan portava les notes a casa, tot eren alegries i felicitacions, però mai va haver-hi l’incentiu de fer-me cap regal, suposo que en part perquè no calia.

        Llavors hi havia els nens que s’estressaven perquè els hi havien promès la Mega Drive si aprovaven. És molt diferent esforçar-se per un incentiu extern que esforçar-se perquè un mateix veu que val la pena. Llavors la gent arriba a la universitat amb la mentalitat que hi arriba, i crec que tot sabem a què em refereixo.

  6. txals
    Juliol 3, 2012 a les 3:53 pm

    El mètode estivill jo també el vaig aplicar, i alguns que surten a la super nanny també, i val a dir que solen funcionar. Estic d’acord que alguns mètodes poden ser més o menys útils, però en general ajuden, sobretot per detectar els errors que un fa. Existeixen un munt de llibres i mètodes, i al final el que es tracta és d’agafar els que et semblen raonables i mirar d’aplicar-los el millor possible. I si deixa de funcionar, doncs canviar d’estratègia. Personalment prefereixo fer entendre a la vegada que dic que no, i això a un gos no se li pot fer, ja em perdonaràs. 😉
    I si em miro com ho varen fer amb mi els meus pares, tampoc es que m’acabi de convèncer alguns dels mètodes que es feien servir en aquella època. Com deia abans, aplico els que sí.
    Total, que de consells i experiències te n’arriben per tots costats, i de formula universal no n’hi ha cap. It’s up to you!

    • Juliol 3, 2012 a les 4:39 pm

      Per descomptat, tot són opinions. Deixa’m però discrepar pel que fa al tema caní i fer entendre les coses. Una de les gràcies de tenir gos (i n’he tingut uns quants) és que es desfàn per tu. Donarien (i donen) la seva vida per tu. No hi ha cap altre èsser al planeta que ho faci, ni els mateixos humans. I els pitjors en aquest sentit són els nens. Són l’expressió humana en la seva màxima escència, sense prejudicis, ni mentides, ni aparentar ni enganyar simptomàticament. Neixen amb un egoisme exagerat i absolut. Tot l’univers gira al seu voltant fins als 2 anys. Passen de tu com de la merda, i només comencen a estimar-te quan observen que ets qui els dona de menjar i regala joguines. Llavors, mica a mica i a través dels anys es creen els vincles familiars. Curiós invent això dels vincles familiars. Un altre dia en parlarem. Total, que intentar fer entendre res a un nen passa per jugar al seu joc, per adaptar-se als seus paràmetres, ja que si una cosa no li entra, ja pots anar provant que no ho aconseguiràs. Per altra banda, un gos és molt més fàcil. Ell només necessita saber qui és el membre alpha, i a partir de llavors acatar totes les seves ordres. Qualsevol cosa que li ensenyis l’adoptarà com a certa i irrefutable, i la defenserà amb dents i força. A un nen cal convènce’l de que el Sol està al centre del sistema solar i que ell no és Galactus. Però no ho aconseguiràs mai. Només calmaràs les seves ànsies de dominador mundial si li fas veure que acceptar que el Sol està al centre no afecta en les seves retribucions diàries. Llavors se’n cansarà i focalitzarà el seu egocentrisme en altres aspectes. I això es manté així fins a la mort. Alguns en diuen esperit de lluita.

      Ja per acabar, repeteixo el que he dit més amunt. Crec que no hi ha mètode, llibre o gurú al món que pugui dir res que sigui millor que l’empatia que tinguis cap al teu fill, la qual és única i intransferible. Un cop dominis la tècnica, sempre la podràs complementar amb el que consideris oportú.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: